La llum no es va apagar de cop. Va ser qüestió d'anys que s'anés difuminant tot. Cada dia els núvols tapaven més el sol, cada dia les bombetes anaven perdent la seva intensitat. Ningú s'ho podia explicar, però tan si era natural com artificial, la llum abandonava el planeta
L'Anselm formava part de l'equip de científics encarregats de trobar una explicació, i, a poder ser, una solució al problema. Es preguntaven dia si i dia també coses tan útils com: perquè les plantes continuaven brotant? Com podia desapareixer la llum de les bombetes haven-t'hi electricitat? També feien especulacions com: Ens estarem quedant tots cecs al mateix moment? La foscor que s'aproximava era algún tipus d'anti-matéria?
El que estava clar era que la gent començà a odiar la foscor. En aquells últims dies grisos, fins i tot els heavys es vestiren amb colors ben llampants. Ningú es volia perdre les últimes alenades de llum: els colors dels boscos, els de la ciutat, fins i tot el de les estrelles de la nit, que anaven desapareixent una a una.
Fins que va arribar el dia.
Tot i els esforços dels científics per intentar evitar l'inevitable, la humanitat va haver d'admetre que havia perdut la batalla. La llum havia desaparegut.
La Gladys es va aixecar enmig de la foscor més absoluta, els seus ulls eren inútils, submergits en tinta xina. Per sempre. Feu un petó a l'Anselm i la seva desesperació científica. Alló no tenia sentit, es deia un i altre cop. La Gladys, per un moment, s'alegrà de no veure'l. Es vestí com pogué i sortí al carrer. Al seu voltant la gent intentava fer vida normal. Però era difícil. Agafà el cotxe fins a la feina era un exercici de memoria i miraculosament arribà més o menys intacta. El cotxe no. Durant tot el trajecte anà escoltant les trompades dels altres, es podia imaginar els accidents d'aquella humanitat cega. "Ojos que no ven... tortazo que te pegas". La Gladys es preocupà. Segur que arribava tard. Després deixà de preocupar-se... com sabria la seva jefa la hora que era? Com sabria ni tan sols que estava a la feina? A dins de l'oficina, alguns col·legues feien veure que treballaven. En no haver-hi llum de cap mena no es podia llegir, ni tan sols contestar els mails, ni distreure's amb internet. Que es podia fer? Notava als seus companys alterats pel canvi de rutina. Els dies anteriors tothom forçava la vista per aconseguir treballar fins a últim moment, no fos que els hi descomptessin del sou. Però ara allò no era possible. Els companys i companyes brunzien alterats d'un cantó a l'altre. Trepitjades, caigudes per les escales i, de tant en tant, alguna palmada al cul. Qui havia sigut? Impossible saber-ho.
A poc a poc la gent anà canviant les seves rutines. La major part es perdia tan sols sortir al carrer. Tothom es cridava. La Gladys escoltà mil noms diferents aquells dies. Tothom preguntant per parella, germà, familiars i amics perdut. A ella no li preocupava gaire aquell caos. Ella sempre havia tingut memòria, una mèmoria més enllà de la visual, i cada dia dormia al seu llit ben tranquil·la. L'Anselm, però, un bon dia va marxar al laboratori i no va tornar. Es devia haver perdut. Millor.
La frase "Ojos que no ven, corazón que no siente" es convertí lentament en una màxima d'aquella nova època. La gent començà a practicar la infidelitat com a esport nacional, fins que la fidelitat deixà de tenir sentit. Espasmes de plaer sota l'espessa manta de la nit. La Gladys també caigué, naturalment. Què carai importava? Un dia, preparada per robar en el supermercat sense ser vista, notà un tacte estrany al apropar-se al calaix de les verdures fresques. Alló no era una col, allò era el tors d'un home nu. La Gladys es ruboritzà primer, però en adonar-se que ningú observaria aquell gest sutil, deixà de fer-ho. Acaricia amb més ganes aquell home desconegut i es deslligà ràpidament de la roba. A partir d'aquell dia no la tornà a fer servir. Juntament amb la vista, la vergonya havia desaparegut del món. A poc a poc la Gladys deixà de preocupar-se per cossos esculturals o per cares agradables. La dictadura de la imatge moria mentre la gent es començava a enamorar de les olors i el tacte dels cossos aliens. En la confusió desaparegueren també les tendències sexuals. Tot acabava sent el mateix. Tot era plaer. La Gladys es va deixar emportar.
Fins que un dia (o millor, una nit) normal, de sobte, la llum tornà. La Gladys parpallejà al mateix temps que ho feia el món sencer. Un munt d'amants desconeguts es veieren i es penediren del que havien fet, la fidelitat, la vergonya i la lletjor havien tornat. La Gladys s'apartà ràpidament de les carícies d'un jove miop. En la televisió, l'Anselm i quatre científics amb bata blanca més es presentaren davant la població de la terra. Havien descobert la solució a tots els seus problemes després de milers de càlculs de probabilitats a cegues s'havien adonat que la resposta a la pèrdua de llum estava, per improbable que sembli, en la làmpada d'una tauleta de nit en un barri pobre de Zimbabwe. Una làmpada amb dosificador de llum. Una làmpada que es podia manipular tranquil·lament a voluntat. Pertanyia a Marcelus, l'amant duna negra preciosa anomenada Misa, que en veure les possibilitats pràcticament màgiques (però en el fons plenament científiques, tot i que aquí no hi hagi temps ni espai per explicacions d'aquesta classe) de poder fer l'amor amb ella sense que la seva parella se n'adones havia decidit apagar progressivament la llum de la terra. El món sencer, durant les explicacions no es podia creure el que veia. Ni tan sols es pogué creure que hi veia. La tensió es podia resseguir tibant aquell moment.
Un petit esclat de ràbia va provocar l'explosió del polvorí. Per primer cop a la terra, la majoria de la població va estar d'acord en una cosa i un cop descoberta la causa de la foscor, una manada humana es va llençar sobre els científics mentre una altra onada humana es llençava sobre Zimbabwe, la casa del Marcelus i concretament contra la seva làmpada màgica (tot i que profundament científica).
Després de cinc minuts de llum, la foscor tornà a regnar a la terra.
La Gladys i la resta sospiraren alleugerits.
No hay comentarios:
Publicar un comentario